En qualsevol llengua, clarament l’àmbit més sensible als canvis, i el més productiu, és el del lèxic. Les paraules que són d’ús comú per a una o diverses generacions deixen de ser-ho de sobte per a la següent, i les formes genuïnes competeixen sovint amb d’altres de nou encuny o, directament, espúries. Neologismes, barbarismes i invencions de tot tipus enriqueixen o degraden les llengües.
En el cas específic del català, és obvi que la situació de bilingüisme amb el castellà (un bilingüisme asimètric i sota un marc legal desfavorable per al català) es tradueix en interferències lèxiques constants de la llengua més forta a la que no ho és tant. Però a banda d’això, hi ha altres factors que també intervenen en la transformació del repertori de les paraules usades pels catalanoparlants illencs.
Castellanismes
Els errors que els nostres professors ens van ensenyar a corregir
Com ens fa notar el doctor Gabriel Bibiloni, “l’ensenyament i els mitjans de comunicació han promogut (en una mesura més gran o menys, segons els parlants) la correcció de castellanismes històrics”.
Podem observar, tanmateix, que, segons la formació i la competència lingüística de cada parlant, aquests castellanismes més antics perviuen amb major, menor o cap intensitat.
Nous castellanismes
Les paraules de la tribu vs. les flipades de la penya
La llengua catalana mostra una baixa producció de paraules d’ús informal, com ara insults, paraules malsonants o expressions col·loquials, que o bé són mots antics o bé, gairebé sempre, importacions, calcs o interferències del castellà. Novament, el lingüista Gabriel Bibiloni ens assenyala que “la població juvenil ha acollit molts nous castellanismes, sobretot d’argot, que faria el seu llenguatge força irrecognoscible per a un parlant d’una època anterior: al·lucinar, birra, bocata, crack, compi, currar, curro, enrollar-se, flipar, penya (amics), peta, rollo, guai, pillar, quillo, torrar-la, xoni, xungo, xurri, etc. Tot l’argot juvenil és espanyol, i el català mostra una incapacitat quasi absoluta de generar aquesta mena d’argot”.
Anglicismes
La influència global de la ‘lingua franca’
El rol adquirit per l’anglès com a llengua internacional fa que aquest idioma sigui una gran font d’innovacions no tan sols per al català, sinó per a la resta de llengües del món. Els anglicismes són de vegades incorporats com a mots propis, adaptant-ne la pronúncia i la grafia (futbol, bàsquet), en altres ocasions, es pot dir que són directament incrustats en la seva forma original dins els usos lingüístics quotidians.
Paraules abandonades
No és que no les tinguem, és que no són usades pels professionals
El fet que hi hagi molts àmbits amb una presència gairebé nul·la del català fa que el lèxic propi d’aquest àmbit, si bé existeix, no sigui conegut. Sovint es tracta, a més, d’àmbits de l’administració que incompleixen la legislació lingüística vigent o la compleixen amb forts dèficits, com la justícia, la sanitat i els cossos i forces de seguretat. Però també en trobam molts de privats i que poden tenir una incidència important en els usos lingüístics de la ciutadania, com per exemple l’exhibició i explotació comercial de pel·lícules.
Noves paraules
No hi ha res que no sigui anomenat
La mateixa vida és un canvi continu i l’actualitat informativa ens assabenta gairebé cada dia de noves realitats que necessiten tenir un nom perquè puguem identificar-les, anomenar-les i debatre sobre elles. Molt sovint, l’addició de prefixos o sufixos a substantius prèviament existents donen com a resultat la posada en circulació de noves paraules que també poden acabar sent provisionals.
Frases que no s’aguanten dretes
Una frase, com una casa, és una construcció, i per això és imprescindible que s’aixequi damunt fonaments sòlids i que tingui les parets rectes. Molt més subtil que la del lèxic, la interferència del castellà en la sintaxi és, tanmateix, igualment perniciosa, i és necessària la voluntat del parlant, que ha de detectar les errades i les confusions i les ha d’esmenar.
Conduesc, no ‘estic conduint’
Una de les contaminacions sintàctiques que ha fet més fortuna darrerament és la substitució del present d’indicatiu, genuí en la llengua catalana per designar una acció (’mengen’), per la perífrasi castellana ‘estar + gerundi’ (‘estan menjant’).
On he deixat les claus?
El poeta J.V. Foix mai hauria titulat un dels seus llibres ‘On m’he deixat les claus?’, perquè aquest ús del pronom feble no és propi del català. Com tampoc no ho són ‘T’has caigut’, ‘Se m’ha mort’, etc. Altra vegada, són calcs directes del castellà.
Ets viu, no ‘estàs mort’
La confusió gairebé sistemàtica en l’ús dels verbs ‘ser’ i ‘estar’ no tan sols és una influència del castellà, sinó que és un problema que es detecta en els parlants de les dues llengües. És un fenomen que afecta sovint els mitjans de comunicació.
Gust de peix no fa ‘olor a carn’
Una altra confusió molt estesa és la que afecta el règim preposicional de certes construccions sintàctiques (‘gust de’ o ‘olor de’ + substantiu, per exemple) que canvien la preposició ‘de’ per ‘a’ a causa de la influència directa del castellà.
He d’anar, no ‘tenc que anar’
Tan o més habitual que l’anterior és aquesta altra perífrasi, ‘tenir que + infinitiu’, característica de la llengua castellana, usada en lloc de la que és pròpia del català, ‘haver de + infinitiu’. L’alternativa mixta ‘tenir de’ és aberrant.
M’és igual si ‘et dona igual’
‘Em dona igual’, ‘em dona algo’, ‘m’ha donat un susto’, i una petita allau d’expressions semblants, s’han convertit en habituals per a molts catalanoparlants i no són altra cosa que calcs o adaptacions mal fetes dels seus equivalents castellans.
Les paraules Frankenstein
La morfologia és l’àmbit de la gramàtica que s’ocupa de la formació de les paraules, que sovint no són d’una sola peça, sinó que estan formades per diversos elements. Depenent de quins elements combinem i de com ho facem, obtindrem paraules ben formades o petits monstres verbals.
Salar el que no s’ha salat mai
Es món, sa mar, sa Seu... Tradicionalment, el català de les Balears distingia amb claredat els mots que no duen l’article salat sinó l’anomenat literari, però en alguns grups de parlants s’observa la tendència a perdre aquesta distinció.
Confusió de gèneres
L’error que solia cometre Cruyff. ‘L’anàlisi, l’avantatge, el compte, el dubte...’ Són substantius masculins en català, que sovint són usats com a femenins per influència dels seus equivalents en castellà:‘los análisis, la ventaja, la cuenta, la duda...’.
Digui, no m’ho ‘díguiga’
L’afegitó de la partícula ‘-ga’ a la tercera persona del subjuntiu (’fàciga’, cómpriga’) és una corrupció verbal relativament estesa entre alguns catalanoparlants. Incloent-hi algun polític que n’és ben afectat, de corrupcions de tota casta.
Masculins en -a, femenins en -e
Aquest és un error que afecta bàsicament l’escriptura. Consisteix a confondre el gènere de certs substantius pel fet de ser escrits en -a o -e finals. Són masculins esquema, magma, paradigma... I femenins base, piràmide, espècie, síndrome...
-itzar, -ització
És fàcil d’observar la superabundància de mots derivats a partir de l’addició d’aquests sufixos a qualsevol substantiu (’patrimonialització’, ‘museïtzació’), en detriment d’altres possibilitats de derivació igualment vàlides. El resultat és empobridor.
Singulars i plurals
La influència o interferència del castellà fa que alguns parlants usin en plural substantius que, en català, van en singular. Són casos com ‘els Nadals’ (per ‘las Navidades’), ‘la hipòtesis’ (per ‘la hipótesis’), ‘l’anàlisis’ (per ‘el análisis’), etc.
Expressions que encara ens fan servei
No són expressions extingides ni en desús, però sí que comencen a donar mostres de retrocés. Gosaríem dir que són ben conegudes, i també usades amb freqüència, pels catalanoparlants mallorquins de més de quaranta anys, però que, en canvi, només són vagament familiars, o completament desconegudes, per als joves. Aporten riquesa i vigor a la parla col·loquial, i també a l’estil literari d’alguns escriptors.
Vols sopes?
Fa una estona que t’ho penses i no veus com resoldre l’endevinalla. Qui en sap la solució, et pot ajudar: “Vols sopes?”.
Voltar cama
Si qualque pic has tingut la sensació que t’han pres el pèl o, fins i tot, t’han fotut, sempre pots dir que t’han voltat cama.
Fort i no et moguis
Tant si tens raó com si no la tens, tant si l’altre vol o no vol, tu t’agafes fort i no et moguis dels teus arguments.
Tallar un cabell a l’aire
Quan necessites una feina ben feta de debò, vols que qualcú, primmirat, extremament curós, talli un cabell a l’aire per tu.
Fer més voltes que un ca dins una senalla
Com el ca que cerca jeure més còmode, així la persona que dubta i no sap quina és la millor opció fa més voltes que un ca dins una senalla.
Mal te toc pesta
Diuen que un mal te toc pesta no és un mal per a tothom. Ve de l’epidèmia, però és maledicció amb un sol destinatari.
Ara ja nedam
Entrats en una situació d’una certa complexitat, també en una despesa, ara ja nedam, no té cap sentit tornar enrere.
Una i oli
Aquella cita amb qualcú que no vols tornar a veure, tot allò que amb un pic basta, una i oli, pus mai més.
De mel i sucre
Una dolça consigna de protecció o d’amarga ironia, dedicada a qui és dèbil o als infants més menuts.
Cap com aquesta
Quina sorpresa. No t’ho esperaves, això que t’han contat. “Cap com aquesta”, dius. I somrius.
És per demés
Les coses són com són i no hi ha res a fer. És inútil discutir o oposar resistència. Tanmateix, és per demés.
Fer un ou de dos vermells
Et poden dir que has fet un ou de dos vermells si superes les expectatives, però, alerta, que si braveges, també t’ho diran i es fotran de tu.
Tornam-hi, torna-hi
Mostres desesperació o fins i tot exasperació davant la insistència o la caparrudesa de qualcú. “Tornam-hi, torna-hi”, dius quan no pots pus.
No som només el que deim, sinó també com ho deim
La fonètica estudia el so de les paraules, això és, com les pronunciam en dir-les. L’ús oral de la llengua és anterior a l’escrit, i tots dos són igualment essencials a l’hora de valorar el nivell de qualitat lingüística d’una comunitat de parlants, ho siguin de la llengua que ho siguin. Alguns dels canvis que es produeixen en la pronúncia de les paraules constitueixen autèntiques calamitats expressives, mentre que d’altres responen a la mateixa evolució de l’idioma
Millor que no diguis ‘miior’
El fenomen del ieisme consisteix en el canvi del so palatal lateral (escrit ‘ll’) pel so de ‘i’ (‘iuna’ per ‘lluna’, ‘coi’ per ‘coll’, etc). Afecta transversalment una gran part de la població, tot i que s’observa encara més clarament entre els joves, i té una forta presència als mitjans de comunicació audiovisuals.
Cava i no acaba
El betacisme o no distinció dels sons ‘b’ i ‘v’ (‘baba’ per ‘bava’), que s’havien distingit al català de les Balears fins fa poc, i que ara es confonen, és una altra interferència del castellà.
No siguis bleda, ela
La ela bleda, que és la pronúncia castellana del so ‘l’, és el defecte fonològic més habitual, i el que els lingüistes consideren més nociu per al català. Es localitza a Mallorca (a Palma i a les comarques de Tramuntana i el Raiguer, segons puntualitza el doctor Bibiloni) i afecta sobretot la població més jove de 45 anys.
La gent que diu ‘ient’
Aquest cas és el que el lingüista Gabriel Bibiloni anomena ‘segon ieisme’, i consisteix a pronunciar com a ‘i’ el so català de jota: ‘diious’ per dijous, ‘maior’ per major, ‘io’ per jo, etc. És freqüent sobretot entre infants i joves, i està localitzat principalment a Palma i a tota l’àrea de la ela bleda.
Veus dos al·lots o ‘dossal·lots’?
Un altre error o descurança habitual, i que es pot esmenar amb un mínim d’atenció per part del parlant, és el canvi del so de essa sonora a final de mot (davant d’un altre mot començat amb vocal) pel de la essa sorda: ‘cossacos’ per ‘cos a cos’, per exemple.
Na Xisca no apitxa
L’apitxament consisteix en el reforçament de la xeix a inici de mot per pronunciar-la com a ‘tx’. És habitual en algunes zones del País Valencià, però ara es comença a observar també entre grups de catalanoparlants de les Illes Balears.
Divendres ve el gendre
La ‘d’ epentètica en els grups no apareix en el parlar més antic: divenres, genre, cenra, tenre… Tampoc no es pronuncia en bona part de Mallorca, tot i que s’escrigui. En canvi, segons apunta Joan F. López Casasnovas, sí que hi és en el menorquí modern i en els que fan servir el català estàndard.
Dona'm amor, també sense erra
S’observa la tendència a pronunciar com a sonora la ‘r’ final de mot, que en el català de les Illes Balears era tradicionalment muda. Aquesta és probablement una influència de l’estàndard, dels mitjans de comunicació en català i pel seguiment que feim a les Illes dels que provenen del Principat.
