Quantcast
Channel: ES RACÓ DES PT - EL RINCÓN DEL PT
Viewing all 892 articles
Browse latest View live

Fichas activación y desarrollo de la inteligencia


Sant Jordi

$
0
0
I si el drac no fos dolent ?? 
I si la princesa no volia ser salvada ? 
I si tot allò de que es menjava nins era un conte i el cavaller un fatxenda ?



Sant Jordi, punt de llibre i altres

$
0
0
En la meva escola d'aquest curs farem una representació de la llegenda de Sant Jordi amb titelles per celebrar el dia del llibre. M'he trobat aquest punt de llibre i dibuixos per acolorir que m'han encantat. En aquest bloc hi ha més coses sobre el temaen l'etiqueta "dia del llibre"

Centre d´interés: Dia del Llibre

23 D’ABRIL DIA DEL LLIBRE
Punt de llibre

LA LLEGENDA DE SANT JORDI
Conte en pdf (aquest conte el podeu trobar en Edu365) :La llegenda de Sant Jordi
El castell

La princesa

Sant Jordi amb cuirassa

Sant Jordi

El drac

Altre punt de llibre per Sant Jordi

$
0
0

Font:  Aprenent a educar
 
Aquí teniu una manera ben senzilla de dibuixar roses i aprofitar-les per fer punts de llibre



1. Tallar un rectangle de paper gruixut (que es pugui pintar amb aquarel·la). El de la foto fa 17 x 6 cm. Pintar amb aquarel·la un bocí de vermell i la resta verd.
Foto: Noemí Fernández Selva
2. Quan la pintura estigui seca, dibuixar varis "8" invertits amb un retolador negre sobre el trocet vermell.
Foto: Noemí Fernández Selva
3. Dibuixar els pètals de la rosa.
 
Fotos: Noemí Fernández Selva
4. Fer la tija i les espines. També podem dibuixar alguna fulla.
  
Fotos: Noemí Fernández Selva
5. Fer un forat a la part superior i lligar un bocí de cordill o una cinta verda o vermella. Ja tenim roses convertides en punt de llibre!
 
Fotos: Noemí Fernández Selva
Mireu com queden a les portes i al pom de l'armari:
Fotos: Noemí Fernández Selva

23 D'ABRIL: DIA DE SANT JORDI, DIA DEL LLIBRE I LA ROSA

$
0
0

RETAULE DE SANT JORDI, FET PER PERE NIÇARD (SEGLE XV)
Per Sant Jordi, una rosa i un llibre. Aquesta tradició, que combina el fet religiós amb la rosa com símbol de l’amor i el llibre com a símbol de la cultura, ha convertit el 23 d’abril en el dia més celebrat, compartit i participat per tots els catalans. I, com totes les tradicions ben arrelades, moltes vegades se segueix i es viu sense saber-ne l’origen. Per això, us oferim una aproximació als orígens d’aquesta tradició que tots els catalans, mallorquins, menorquins, eivissencs i valencians compartim cada any.

Sant Jordi: història i llegenda

Tot i la gran devoció que Sant Jordi va despertar a Europa durant l’edat mitjana, com a figura històrica se’n sap ben poca cosa. Militar romà, cristià, que va ser martiritzat cap al 303 per no abjurar de les seves creences. El nom Georgius vol dir pagès, i potser per això la commemoració litúrgica es va fixar el 23 d’abril, en plena primavera; això també explicaria en part que les tradicions populars l’hagin convertit en protector de les collites. Aquest lligam amb la primavera i el seu patronatge sobre els enamorats també el relaciona directament amb les roses que, des del segle XV, es regalen les parelles cada any.

En contrast amb el poc que se’n sap de la història, la llegenda de Sant Jordi és àmplia i molt arrelada. Una tradició molt estesa a l’edat mitjana explicava que el martiri de Sant Jordi havia durat set anys, davant d’un tribunal format per set reis. Aquesta tradició, que li atribueix una gran tenacitat per no abjurar de la fe durant set anys de tortura, va ser condemnada fins i tot per Roma però justifica que el jove cavaller fos invocat com a patró pels cavallers i per l’Imperi bizantí. En aquell temps, el seu ajut era demanat per combatre els infidels i el van escollir com a patró Geòrgia, Serbia, Anglaterra, Grècia, Aragó i Catalunya. També van aparèixer llegendes i tradicions sobre el seu ajut als exèrcits cristians.

La llegenda més popular, escrita per Jaume de Voràgine a la Llegenda Àurea, és la que explica la victòria de Sant Jordi sobre el drac. En un país no determinat, anomenat Silene, un drac tenia atemorits els habitants i, per calmar-lo, li donaven periòdicament un xot i una donzella escollida per sorteig. Un dia, però, li va tocar a la filla del rei; Sant Jordi la va alliberar, va vèncer el drac i la donzella; el rei i tot el poble es van convertir a la fe de Crist.

Des del segle XIII, la imatge de Sant Jordi sobre un cavall blanc, deslliurant la donzella i vencent el drac, és la més difosa de totes.

Sant Jordi entre nosaltres

La constància documental de la devoció a Sant Jordi en terres catalanes és remunta al segle VIII: documents de l’època parlen d’un sacerdot de Tarragona de nom Jordi que va fugir a Itàlia. Ja en el segle X, un bisbe de Vic duia Jordi per nom, i el segle XI l’abat Oliba va consagrar un altar dedicat al sant al monestir de Ripoll. Es troben mostres del culte a Sant Jordi, en aquesta època, en la consagració de capelles, altars i esglésies a diversos punts de la nostra terra.

Els reis catalans van mostrar la seva devoció a Sant Jordi: Jaume I explica en la seva Crònica que van veure el sant ajudant els catalans en la conquesta de la ciutat de Mallorca; Pere el Ceremoniós va instituir un orde de cavalleria sota la seva advocació; Alfons el Magnànim li va dedicar capelles als seus regnes de Sardenya i Nàpols.

Els reis i la Generalitat van impulsar la celebració de la festa de Sant Jordi a tota Catalunya. A València, el 1343 ja era una festa popular; el 1407, Mallorca la celebrava públicament. La Generalitat de Catalunya va proposar, a les Corts reunides a Montsó el 1436, la celebració oficial i obligatòria de Sant Jordi; el 1456, les Corts reunides a la Catedral de Barcelona van dictar una constitució que ordenava la festa, inclosa en el codi de les Constitucions de Catalunya.

Les remodelacions del Palau de la Generalitat fetes durant el segle XV són la mostra més clara de la devoció impulsada per la Generalitat, en posar el medalló del Sant presidint la façana gòtica i en bastir a l’interior la capella de Sant Jordi.

És molt difícil posar una data concreta que marqui l’inici de la tradició popular de regalar roses el dia de sant Jordi. Ha de ser molt antiga, ja que és té constància de la celebració de la Fira de roses per Sant Jordi des del segle XV. Aquesta mateixa antiguitat tempta a buscar una relació entre una tradició popular i el simbolisme de l’amor cortès que representa la rosa. Però, més enllà de les possibles teories que puguin justificar una tradició, el més important és que s’ha mantingut viva i és un símbol indiscutible de Catalunya.

L’any 1926 a tota Espanya es va instaurar el 23 d’abril com Dia del Llibre ja que aquesta data coincideix amb la mort de Cervantes, imitant Anglaterra que ja ho celebrava el mateix dia perquè també coincideix amb la mort de Shakespeare. La celebració va arrelar ràpidament a Barcelona i es va estendre a Catalunya. Mentre la festa a altres indrets es mantenia de forma molt minsa o desapareixia, al Principat de Catalunya o a les Illes Balears ha esdevingut una de les diades populars més celebrades i de retruc ha ajudat molt a potenciar la difusió i la venda del llibre català.

Així doncs, el 23 d’abril és el dia de Sant Jordi, de la rosa i del llibre: el dia del sant Patró, de l’amor i de la cultura. És, en definitiva, un dia de civisme, de cultura i de respecte entre tots i, per extensió, a totes les persones i totes les cultures del món.

LA CONTARELLA

Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia (actual Turquia), però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc (Tarragona).

Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l’alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l’aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l’estrall dels remats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar de donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria l’estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu que el sistema els va sortir d’allò més bé, però el que era realment complicat, era trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre.

Tot el veïnat va decidir, doncs, fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la “simpàtica” fera. Així es va fer durant molt de temps, i el monstre se’n devia sentir ben satisfet, ja que deixava de fer els estralls i les malvestats que havia fet abans.

Vet aquí, però, que un dia la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa era jove, guapa, fina. Força ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s’avingué que fos sacrificada. La donzella sortí de la ciutat i ella soleta s’encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n’anava al sacrifici.

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, colcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se’l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la ciutat de Montblanc.

La fera va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Aquest, amb un bon cop de llança la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i el donà a la donzella perquè ella mateixa el portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica, fins i tot, que els veïns de Montblanc havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major del poble, els veïns van acabar de rematar aquell ferotge animal.

Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest va replicar-li tot dient que no la mereixia i que la seva visita en aquella ciutat era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bon cristians i que honrassin i venerassin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal i com havia vingut.


Recull recursos sobre Sant Jordi

Les aules han emmudit, però ensenyar ha de continuar

$
0
0
Avui les aules ja han callat, els sorollosos alumnes han marxat, el senyor Rubio, la senyora Anaya i la senyora Santillana, el guix, l'esborrador, el bolígraf vermell, el llapis, la goma, la pissarra verda i la moderna PDI, un descans han agafat...
Avui els "callaaaaau" , els "seu-te bé", les mil i una excuses dels deures fets o no fets, els patis, les proves, els aprovats, els suspensos, les llistes, les sortides, els jocs, les baralles i les paus, els "puc anar al bany?", el "aixeca la mà per demanar " i els cromos, a millor vida, per ara, han passat...

Avui els  nostres alumnes varen fer fila i a casa han quedat confinats i ni tant sols un per un ens hem pogut  acomiadar...

Ara comencen pels mestres uns dies d'informàtica, ens hem hagut de reinventar  per,  a distància, ensenyar sense aturar i les famílies, fins final de juny, els toca ajudar sense aturar...

Avui arribem a ca nostra tristos, sense la satisfacció de la feina acabada, amb la necessitat de descansar, potser repassant el que durant el curs hem fet i, potser, no hauríem d'haver fet, el que hem dit i xerrat i possiblement millor callat, el que vàrem prometre i complit, de qualque coseta de la que ens hem penedit i de tot allò del que, amb orgull, podem treure pit...

Avui les aules han emmudit, ens pertoquen dos mesos sense alumnes perquè un maleït virus ha arribat i tots hem hagut de marxar a les nostres cases al confinament començar...

Avui tot això i molt més ha passat, aquests dies finals sense renou, amb els passadissos en silenci, buides totes les aules, cadires i taules ordenades, acaramullades i sense arrossegar, ja han arribat.

Avui els nostre coret es comença d'una mica de tristor a emplenar i l'aula buida ens comença a xerrar en un idioma que només noltros, els i les mestres, podem escoltar, com una sirena que ens volgués de nou atrapar per dur-nos al fons de la mar...

Però la nostra feina encara no ha acabat,  perquè tot ha de tornar a començar, en altres llocs, amb altres formes, sense veure-vos , només  amb davant d'un fred ordinador i sense sentir la vostra escalfor.

Tot anirà bé vos deim, no sabem si això serà del tot cert, però el que sí vos podem assegurar és que, tots junts,  hem de continuar a aprendre i estudiar perquè tot de nou torni a rodolar.

També vos podem assegurar de ben segur,  que no hi ha cap feina millor al món que aquesta d'aprendre i d'ensenyar i que sense voltros, de vegades, ens venen ganes de plorar perquè els mestres sense alumnes l'escola no podem ni volem imaginar.

Força a tots perquè a l'escola ens hem, més prest o mes tard, tornar a retrobar perquè aprendre i ensenyar mai s'han d'aturar.


“A Tintin habría que introducirlo a las nuevas generaciones desde el colegio”

$
0
0
Entrevista a Nino Paredes, presidente de la Asociación Tintinófila ‘Mil Rayos’

“A Tintin habría que introducirlo a las nuevas generaciones desde el colegio”

Entrevista a Nino Paredes, presidente de la Asociación Tintinófila ‘Mil Rayos’

Tintin, el personaje del cómic europeo más famoso y popular cumple este 2019 90 años desde que fue publicado por primera por su creador, el belga George Remi más conocido popularmente como ‘Hergé’. Como no podía ser menos, el célebre e inquieto reportero del tupé y el perrito blanco Milú cuenta con miles de aficionados por todo el mundo y España no es una excepción. Lo más parecido a un club de fans que hay en nuestro país es la Asociación Tintinófila ‘Mil Rayos’, la más importante de habla castellana y, casualidades de la vida, su presidente es el gaditano Nino Paredes, por tanto, todos los astros se han alineado para hablar de Tintin en su 90 aniversario en esta entrevista.

Lo primero de todo sería conocer qué es la Asociación Mil Rayos

Mil Rayos nació hace unos 14-15 años de la mano de un argentino que contactó conmigo porque yo era administrador de un foro de internet dedicado a Tintin con mucho movimiento. Le vi tan apasionado que me contagié y me uní a él en este proyecto.
Montamos el tinglado de un modo muy precario al principio. Realmente Mil Rayos como asociación con todos sus mimbres: dada de alta, con junta directiva y estatutos, lleva 11 años, pero el germen de lo que hoy ahí es aquello que se inició hace 14 años entre este argentino y yo.
Teníamos dos revistas al año no tan elaboradas como las de ahora y muy pocos socios, pero fue el inicio. Hoy Mil Rayos tiene algo más de 300 socios, en toda España, Portugal, América Latina, algunos por Europa Central –en su mayoría franceses y belgas que son socios por afición de todo lo que tenga que ver con Tintin- e incluso uno de China.

Y Nino Paredes, un gaditano, a su frente, ¿cómo se produce eso?

Soy el socio número uno. Empecé siendo vicepresidente porque el presidente era este chico argentino que lo inició. Cuando se inscribió en el Registro Oficial se creó la junta directiva organizada de forma democrática con elección a través de los socios.
Nunca me ha gustado estar en primera línea, pero hace unos años el presidente me dijo que me tocaba ponerme delante, lo relevé en el cargo y aquí estoy, pero el funcionamiento de la asociación es muy democrático, da igual los cargos, somos 10 personas y todo lo que hacemos se hace con una mayoría por voto. Ningún voto vale más que otro.
Mil Rayos es un punto de encuentro para los aficionados y la difusión de la obra de Hergé. A nivel socios tenemos un encuentro anual sobre febrero o marzo en la Fundación Carlos Amberes de Madrid donde siempre la asistencia de público es muy grande, unas 200 personas, a base de charlas, conferencias y exposiciones. Luego están las dos revistas impresas, una en verano y otra en Navidad y seis publicaciones digitales que se mandan a los socios. Todo este material es exclusivo para los socios porque son las condiciones que nos imponen los poseedores de los derechos. Tenemos un acuerdo con Moulinsart y entre los requerimientos que nos exigen es que el material que producimos sea de exclusivo uso para los socios.

Y justo en su presidencia se conmemora el 90 Aniversario de Tintin

Justo. Es un año que está siendo muy activo y no estoy acostumbrado a la primera línea. Estamos teniendo muchas actividades por todas partes: el 1 de febrero estaba en la Universidad de Lisboa dando una conferencia sobre Tintin, la misma que di en el encuentro nuestro. Una mesa redona en la Feria del Libro de Cádiz, charlas en varios colegios sobre el cómic, sus valores y Tintin. Es el año de Tintin.

¿Qué percepción se tiene de Tintin en la actualidad?

A todo el mundo le suena Tintin, pero creo que tiene muy poca difusión por parte de los poseedores de los derechos de Tintin. Tintin habría que introducirlo desde los colegios y hacerlo más cercano a las nuevas generaciones. A nivel coleccionismo hay un material muy bueno y de nivel muy alto, pero no es accesible para los jóvenes. Hay que alimentar las bases, abonar la cantera para que haya futuros lectores de Tintin.
Los superhéroes americanos y el Manga japonés han hecho que haya poca afición a la Línea Clara entre los jóvenes. Hace falta que los poseedores de los derechos hagan algo, un cómic más asequible para los chicos, para meterlos en el producto.

Ahora que los niños son nativos digitales, ¿es el momento de un formato digital accesible para ellos?

Por ejemplo. El caso es que Tintin hoy día está enfocado al coleccionismo y el coleccionista que nació en los 50-60-70 en 30 años deja de ser cliente. Hay que sembrar para garantizarse el futuro de la afición, no digo de usar y tirar, pero cómics baratos para los chavales. Pero bueno, son políticas de empresa no productivas a corto plazo, yo lo que propongo es a largo plazo.

Ha reunido una impresionante colección de libros y objetos sobre Tintin, ¿de qué se compone?

Empecé mi colección hace muchos años. Principalmente papel, libros y revistas. Con el tiempo fue adquiriendo figuras y reproducciones. La parte que de verdad amo es la de papel. Tengo unas 700-800 referencias de libros de Tintin, sobre Tintin y la obra de Hergé. De figuras será como la mitad de eso. Pero el papel es lo importante, la guardo muy cuidadosamente en un contenedor marítimo que dispuse en el jardín de mi cada para tenerla bien conservada en cajas de corcho y archivada de forma museística.

¿Cuándo se encuentran Tintin y Nino Paredes?

Siempre. Desde muy pequeño le leo, no coleccionaba. Me gustaban mucho los cómics, pues como lenguaje me llama mucho la atención, el Capitán Trueno, me he reído muchísimo con Astérix. Soy muy amante de la Línea Clara francobelga como dibujo limpio y que me transmite muchas sensaciones. Astérix y Obélix son muy divertidos pero no tienen el trasfondo de Tintin.
Conforme he ido leyendo Tintin con el paso de los años iba descubriendo cosas que nuevas que antes no advertía. Tintin tiene muchas lecturas en función de la madurez del lector. Conforme se madura se percibe diferente al personaje.

¿Con qué empezó su colección?

Con los cuatro o cinco ejemplares que conservaba de cuando era pequeño. La piedra inicial sobre la que empieza el resto. De hecho no me di cuenta de que estaba coleccionando hasta que no reuní cierto volumen. Ha sido una progresión muy estándar que se ha llevado a un extremo muy importante. Primeras ediciones, luego los de lomo de tela, los distintos idiomas que son ciento y pico… y toda una vorágine que vino después.

¿Qué es lo que más ilusión le ha hecho encontrar?

Los dos barcos que tengo, el Aurora de ‘La Estrella Misteriosa’ y el Sirius de ‘El Tesoro de Rakham El Rojo’. Son dos piezas muy especiales. No hay otra reproducción del Sirius como la mía. Me la fabricó un amigo belenista que trabaje muy fino. Conseguí desde UK una maqueta de un barco de las que hay que poner listón a listón y cuaderna a cuaderna. La morfología del casco de parecía mucho pero por arriba en nada, le di la maqueta y una viñeta, y le dije: haz lo que puedas. Y me ha construido la mejor maqueta que hay del Sirius. Si tuviera que coger una sola pieza de mi colección y salir corriendo, sería ese barco.

Lo que más trabajo le costó conseguir

Complicado. Alguna primera edición o idioma. Tengo algunos a los que le he puesto el cartel de imposible, bien porque está fuera de mi rango económico o es un incunable que a lo mejor circulan tres o cuatro unidades en el mercado desde hace años y siempre habrá un tipo con más dinero que yo que podrá comprarlo si es que salen a la venta.

¿Qué le falta?

Espacio –gesto curioso facial de Inmaculada, la esposa de Nino- (risas). He conseguido organizar muy bien la colección, las figuras y reproducciones en vitrinas en la casa y los libros en el contenedor. Conseguí unos manuscritos de la edición de El Medallón, unas ediciones previas que se hicieron previas a las que hizo Casterman en Francia y Bélgica para España. Es una página que sería el ‘making off’ de esos libros con la traducción y los transparentes. Es una pieza de museo, me da rubor que eso lo tenga yo en una colección privada y no esté en un museo.
Sobre su pregunta de qué me falta, pues uno de Los Medallones, pero es que cada uno cuesta entre 3.000 y 5.000 euros según su estado, con lo cual me olvido de ese material, pero se me cae la baba de pensar que pudiera tenerlo.

Hay muchas series clásicas de la BD francobelga que tienen continuidad: léase Spirou, Asterix, Blake y Mortimer o Lucky Luke. Tintin no, ¿le parece bien eso?

Lo primero, Tintin es Hergé. Él era muy celoso de su obra y no quería que Tintin continuase después de su muerte. A partir de ahí y respetando el criterio de la persona que lo creó y yéndonos a otros personajes, hay un producto que es el título original y otro diferente son las nuevas versiones. No me parece mal que ciertas obras de la BD tengan continuidad, pero yo no lo pongo al mismo nivel que las originales.
Es como la película de Spielberg. Una película estupenda desde el punto de vista técnico, pero no se puede comparar con el cómic. Como producto de cine es muy buena obra, pero incomparable a la obra de Hergé. No es criticable, es diferente, no se pueden comparar patatas con cebollas.

Hablando de Tintin y el mundo audiovisual, parece que es un personaje sin suerte en el este campo, ¿no le parece?

Las primeras películas que se hicieron de Tintin con personajes reales son curiosas, entrañables, pero como una antigüedad. No había medios para más. Son como las películas españolas antiguas, tienen su sabor. La de Spielberg nos ha demostrado que quizás no da para mucho más. Se suponía que iba a haber tres títulos, en cualquier momento dicen que podría llegar el segundo pero en EEUU el personaje de Tintin no es muy conocido y no ha tenido gran éxito.
El mundo audiovisual no es el universo de Tintin, Tintin es papel y es el que llega y triunfa, en el momento que pasa al mundo audiovisual ni tiene el mismo mensaje ni llega de la misma forma.

En pleno 90 Aniversario persiste el debate sobre la polémica de ‘Tintin en El Congo’, ¿Cuál es su visión al respecto?

‘Tintin en El Congo’ es el segundo cómic de Hergé, es un cómic de juventud. Es simpático e inocente. Me parece ridículo los que lo tildan de racista o introducen el maltrato animal. Es un chico de 20 y tantos desde la mentalidad de la Bélgica colonial que transmitió lo mismo que sus contemporáneos a su época. Si nos ponemos así, Robinson Crusoe es racista y si seguimos en ese nivel acabamos con nuestra tradición escrita, no se puede ser un talibán de las cosas.
Ha habido algunas corrientes que apuntan que sería interesante poner en la primera página ciertas advertencias sobre sus contenidos. No me parece mal del todo, pero prohibir y criticar una obra que en su momento era coherente con su tiempo me parece ridículo. El lobo de Caperucita se comió a la abuela y luego le abrieron la barriga… y no digo más.

Sus álbumes favoritos de Tintin según sus gustos personales…

Es muy difícil pero vamos a allá. Me gusta mucho el lenguaje de cámara de cine que tiene ‘La Estrella Misteriosa’. Tiene muchas escenas donde el hidroavión hace picados de cámara, angulos contrapicados, esa parte me parece apasionante porque utiliza un lenguaje cinematográfico de mucho movimiento siendo papel estático. Muy interesante.
‘Las Joyas de la Castafiore’. Es un álbum que se desarrolla por completo dentro de las paredes del Castillo de Moulinsart. Tenemos un Tintin que viaja por el mundo, que va de un extremo a otro del mundo, incluso llega a La Luna, y en ese álbum no sale del castillo. Y tiene una historia completa, para algunos la obra maestra de Hergé. Y es el único álbum donde no hay viaje. Es una contradicción apasionante.
‘Tintin en el Tibet’ tiene escenas espectaculares. Una vez que conoces la vida de Hergé sabes el por qué de todo lo que refleja cada álbum de Tintin. Cuándo se divorció, cuando tuvo una depresión… Muchos autores asocian a ‘Tintin en El Tibet’ porque Hergé estaba teniendo los llamados sueños blancos. Y es que ‘Tintin en El Tibet’ contiene muchísimas escenas con grandes superficies en blanco. Todo muy relacionado con la parte psico del autor.

¿Siente debilidad por algún personaje concreto del universo de Hergé?

Por el Capitán Haddock. No te voy a decir que Tintin me parece un niñito ñoño casi, pero Haddock me apasiona. Yo siempre con el Capitán Haddock y lo uso para todas mis representaciones.

¿Por qué se identifica con él? ¿el mundo del mar?

No sé, él muy explosivo y yo soy muy calmado. Y bueno, todos los que somos de Cádiz el mar tiene una vinculación con nosotros, llevamos la sal en las venas.

¿Qué nos puede decir de ‘El Arte Alfa’, el álbum inacabado?

A nivel dibujo me parece impecable y muy bien diseñada la versión de Yves Rodier. A nivel argumento prefiero como elemento romántico la versión inacabada de Hergé en boceto. Estoy convencido de que ninguna de las versiones que se han hecho, ya sean parodias u homenajes, no coinciden en argumento con lo que hubiera hecho Hergé de acuerdo a su trayectoria. El álbum de Yves Rodier es estupendo en dibujo y divertido y curioso en argumento, pero no tiene nada que ver con Hergé. La linealidad del argumento de los bocetos que tenía preparados me da la sensación que el desenlace hubiera sido diferente, mejor dejarlo en el aire.

Para terminar, nos gustaría que hiciera una recomendación a ese joven que quiere iniciarse en Tintin y el universo de Hergé

Me gusta todo de Tintin, pero entiendo que si un chaval coge por primera vez ‘Tintin en el País de los Soviets’ o ‘Tintin en El Congo’ le va a costar mucho engancharse. Esos títulos iniciales hay que leerlos después de devorar a Tintin y con el quiero más, porque en ese quiero más entran los títulos jóvenes, menos maduros en su dibujo y diseño. Cualquier álbum de la parte central tipo ‘La Oreja Rota’ o ‘La Estrella Misteriosa’ servirían para engancharse. De todos modos lo que importa al final de todo es leer. Leer es lo que le da a los chavales facilidad de palabra, que no cometan errores ortográfico, tener conversación. Y si lees Tintin, leerás más comics y leerás de todo. Leer es lo principal, si es un cómic bien, si no también. Lo importante es leer.


Macrorecopilación recursos WEB Eduación Primaria de diversos autores

$
0
0

Recomendaciones básicas e interesantes para hacer adaptaciones

$
0
0

Recursos accesibles para todos: recomedaciones de lectura fácil.

 Fuente: https://cedec.intef.es/recursos-accesibles-para-todos-recomedaciones-de-lectura-facil/?fbclid=IwAR0H3JBVX1mbxXqOzJtqEpR7Aur6aidljf_CN_QpC7mbf44SWK4oW-1dSjQ

Una de las características de los recursos educativos abiertos (REA) es la accesibilidad, entendida como la facilidad con la que un recurso puede ser localizado y utilizado.
En ocasiones esa accesibilidad se relaciona únicamente con la gratuidad de los materiales y con su disponibilidad en repositorios y plataformas. Sin embargo, hay un aspecto fundamental que no debemos dejar atrás al crear recursos educativos: procurar que dichos materiales puedan ser utilizados por el mayor número de personas posible, facilitando que interatúen con los mismos independientemente de sus caracteristicas, capacidades y circunstancias.
Cuando creamos textos, vídeos, audios, sitios web o cualquier otro material educativo debemos tener en cuenta que deben, en la medida de lo posible, estar adaptados a la diversidad del alumnado que podemos encontrar en un aula. En este sentido, diseñar los materiales bajo el prisma de la lectura fácil puede sernos de ayuda.
La lectura fácil es una forma de adaptar la información escrita para facilitar su comprensión para todas las personas, en especial para aquellas que tienen dificultades lectoras o de comprensión transitorias (inmigración, incorporación tardía a la lectura, escolarización deficiente…) o permanentes (trastorno del aprendizaje, diversidad funcional, discapacidad intelectual…).
En la siguiente infografía, recogemos algunas de las recomendaciones de lectura fácil que podemos tener en cuenta a la hora de crear de materiales accesibles para todos.


La información contenida en esta infografía parte del documento “Información para todos. Las reglas europeas para hacer información fácil de leer y comprender“, editado por Plena Inclusión y producido en el marco del proyecto “Creando caminos hacia la educación de adultos para personas con discapacidad intectual”.
Siguiendo estas recomendaciones, lograremos que más personas puedan acceder y comprender los materiales que creamos, con independencia de sus capacidades.

Tasca "competencial": Mesures per passejar durant el desconfinament

Interessant infografia dislèxia

Guía De Recomendaciones Para El Reinicio De Las Clases En Los Centros Educativos (Covid 19) 1

La grip de 1919 ("Grip Espanyola")

$
0
0
Vinyeta còmica de la revista argentina "Caras y caretas"




 e

LECTURA COMPRENSIVA





Enllaços interessants sobre la “Gripe Espanyola” a la Biblioteca Nacional de España
Vídeo sobre la gripe española, la mayor pandemia de la historia moderna, creado como recurso dicáctico para el portal BNEscolar, de la Biblioteca Nacional de España.
Recorrido por las diferentes oleadas de la pandemia de gripe de 1918 (también conocida como la gran pandemia de gripe o la gripe españolama través de la narración de sus efectos, síntomas y medidas preventivas realizada por publicaciones españolas de la época, y que hicieron posible hacer visble la peor pandemia del siglo XX.

Guía didáctica: https://bit.ly/35YhX91
Videos didácticos del proyecto en: https://bnescolar.bne.es/videos/
Web del proyecto: https://bnescolar.bne.es/


Altres enllaços:

Tornem a classe amb coses i normes noves (Covid19)


Perfil i pàgina al Facebook

Fra Juníper Serra: 300 aniversari

$
0
0
Petita introducció biogràfica d'aquest mallorquí universal, que avui ha estat ascendit a la santedat.

Hi ha un Power Point i uns enllaços interessants sobre aquest personatge.


Aprofundiment en recursos TIC en primària CURS A DISTÀNCIA

$
0
0






Leer más publicaciones en Calaméo

OBERTS ELS NOSTRES CURSOS DE FORMACIÓ A DISTÀNCIA DEL MES DE JULIOL. MATRICULA'T!

#cursos #formacióANPE #matrícula

▪️Recordau que per matricular-vos, prèviament heu de:
-Tenir un usuari i una contrasenya per poder accedir a l'aula virtual
- Fer el pagament via paypal o amb targeta bancària.
▪️La nostra oferta formativa està renovada.
▪️Són vàlids pel CGT, oposicions, borsa d’interins i pels sexennis.
▪️Matricula’t online a: http://aulavirtual.anpe-balears.org/

➡️AFILIACIÓ per tan sols 76 €: https://anpebalears.es/web+afiliate-id=7

▪️Descomptes importants als cursos pels afiliats/des.
▪️Gaudiràs de tots els serveis al preu més raonable i baix.
▪️La quota sindical desgrava quan facis la declaració de la renda.



L'esclavitud a les Illes Balears, una lectura interessant

$
0
0



RANCESC M. ROTGER
N
o tan sols tenien esclaus els tirànics patricis d’Espàrtac, els propietaris dels harems d’Istanbul, els pares fundadors dels Estats Units George Washington i Thomas Jefferson, els plantadors sudistes d’ Allò que el vent s’endugué -ara censurada per racista- o els colonitzadors cruels de l’Àfrica, com Leopold II de Bèlgica. A les Illes Balears hi hagué esclavitud, com si fos la cosa més normal del món, com a mínim des de les dominacions púnica i romana i ben segur fins al segle XVIII, potser fins al segle XIX mateix. I patien càstigs rigorosos que arribaven a la pena de mort.

L’historiador Pere de Montaner, que ha estudiat a consciència l’esclavatge a Mallorca dels segles XIV al XVIII, destaca que, entre tots els que patien aquesta pràctica inhumana, els més desafortunats eren els “esclaus encadenats”. Bàsicament, nord-africans, turcs i tàrtars. “El 1398 s’ordenà que fossin senyalats mitjançant una anella de ferro de sis lliures de pes a la cama, que els dies de festa quedassin tancats i que no poguessin sortir de la casa a partir del vespre”, explica Pere de Montaner. La pena per incomplir aquesta norma, diu, era de cinquanta assots. El 1399 el pes de l’anella pujà a vuit lliures, i el càstig, a cent assots. D’altra banda, si l’esclau fugia, també se’l podia castigar tallant-li un tendó del peu. Pràcticament, com al dissortat Kunta Kinte a la sèrie Arrels. Encara el 1631, Elionor de Quint s’apuntà un pagament de vuit sous “ per lo ferro del seu moro anomenat Arned ”.
Els esclaus no podien mantenir relacions sexuals, sota pena de patir una mort lenta com a càstig. “ Execució de un home apellat Salvador, de nació de tartres, catiu den Perico Catlar, e de una fembra apellada Anam, de nació de tartres, olim sclava den Barthomeu de Conillera ”, recull en un escrit l’erudit Estanislau de Kostka Aguiló, i continua: “ Los quals, atrobats aquells dins la casa de la dita Anam, han usat carnalment, per la qual raó per tant detestable crim son stats comdempnats per lo noble mossèn Franci de Arill, lochtinent general en lo present regne, que lo dit Salvador sia penjat per lo coll en la plassa del Moll, e la dita Anam sia cremada a la plaça de Santa Catherina ”. Per descomptat, les ofenses a la religió oficial també es penaven severament: “ Juliana, de nació de rossos [russos], la qual havia dites algunes paraules inhonestes de la Verge Maria Mare de Déu; perquè correga la vila ab assots, ab un clau ficat a la lengua ”.
Els orígens d’aquells que foren esclaus a Mallorca resulten extraordinàriament diversos. Montaner registra, a més dels ja indicats: grecs, circassians, abkhazos i mingrelians (del Caucas), russos, armenis, búlgars, albanesos, bosnians, valacs (romanesos), sards, jueus, guanxes de les Canàries i, per descomptat, negres i mestissos (1). Allò habitual era que adoptassin els llinatges dels seus propietaris (com als Estats Units), així que molts de mallorquins són (som) descendents d’esclaus sense saber-ho. L’historiador Onofre Vaquer calcula que a Mallorca el 1328 “hi havia uns 34.000 esclaus, una quarta part de la població, que el 1428 s’havien reduït a 13.000”.
“El 1397 ja apareixen (com a alliberats) un armeni anomenat Anthoni Bonet i un tàrtar anomenat Martí Llaneres, tots dos a Felanitx”, apunta Montaner. Encara que convertits al cristianisme, els nord-africans esclavitzats amb nom i llinatge cristians foren objectiu destacat de la Inquisició. Entre el 1508 i el 1598 en consten vint de condemnats pel Sant Ofici per tornar a la fe musulmana, entre ells Joan i Beatriu Sureda. Un “ neophito converso de moro ”, de nom Francesc Ramon i propietat del mític Ramon Zaforteza, el Comte Mal, fou condemnat per la Inquisició el 1673, conta l’escriptor Miquel Ferrà i Martorell.
Els bords eren esclaus fills d’una esclava i del seu propietari -pràctica habitual a les societats esclavistes-, i els setmaners els llogaven els seus senyors a tercers com a treballadors. Aquests, amb una mica de sort, es podien quedar amb un percentatge de la remuneració i, d’aquesta manera, estalviar per poder comprar la seva llibertat. D’aquí “setmaner”, ja que anaven abonant doblers a terminis, fins a quedar lliures, com indica la investigadora Margalida Pujol.

500 menorquins venuts a Palma

Arran de la conquesta de Mallorca per Jaume I el 1229, assenyala Vaquer, “la major part de la població musulmana fou esclavitzada i, com que hi havia més esclaus mascles que femelles i que aquestes es destinaven al servei domèstic mentre que els homes treballaven sobretot al camp sense tenir relacions entre ells, aviat desaparegueren”. Així que es va fer “necessari” importar esclaus, sobretot després de la pesta negra de 1348. Amb la presa de Menorca el 1287, explica l’historiador Jaume Sastre a El Iris, “els mercats d’esclaus de Ciutat de Mallorca varen quedar saturats de captius musulmans. Més de 500 menorquins passaren per les places de la Quartera i del Mercat per ser venuts a l’encant”. Segons Ferrà, a Palma també existí un mercat d’esclaus devora l’actual plaça Major, on es venien “els sarraïns”.
Sastre recull alguna història d’esclaus sorprenent, com la de Nadal, que, acusat d’haver mort un company de captiveri, es refugià a Santa Maria de Ciutadella, cosa que no li serví de res, ja que fou empresonat i condemnat igualment. Però justament hi havia pesta negra (1348), així que fou alliberat a condició que atengués els empestats de Santa Magdalena -els metges es negaven a fer-ho-. Si sobrevivia, seria lliure. L’Ajuntament d’Eivissa també va fer servir cinc esclaus, a l’epidèmia del 1652, per traslladar els malalts a l’hospital i els morts al cementeri, amb el corresponent risc de contagi. Sobre el cas eivissenc recentment l’Ajuntament de Vila ha publicat Los esclavos en la isla de Ibiza desde el siglo XIII al XVIII. Un opuscle inacabat d’Enric Fajarnés Tur, a cura d’Antoni Ferrer i Fanny Tur. El musulmà Hamet, venut al jueu Mandil Bolaix, aconseguí la llibertat només convertint-se al cristianisme, ja que els jueus tenien vedat posseir esclaus cristians.
El Bon Rei Jaume II posseïa esclaus i els va fer treballar a la construcció del castell de Bellver i a la remodelació del palau de l’Almudaina. També a les obres de la Seu de Mallorca hi participà mà d’obra esclavitzada. Ramon Llull adquirí un esclau musulmà, sembla que home cultivat, perquè li ensenyàs àrab, segons explicà el beat mateix a la seva autobiografia, Vida coetània. Però un dia va blasfemar i Llull el copejà. L’esclau no ho va oblidar i més endavant el va atacar per venjar-se’n, però va acabar empresonat. Aleshores Llull dubtà si havia de perdonar-lo o no, fins que l’esclau es penjà a la presó, i el beat es va sentir alleujat.
Els esclaus sarraïns sempre resultaven sospitosos, ja que es temia que poguessin servir de cinquena columna -aliat intern- a possibles atacs o invasions des de l’Imperi turc o des del nord d’Àfrica. A posta s’establiren limitacions a la seva importació a les Illes. D’un d’ells agafà el nom el carrer de la Mà del Moro, devora el Born de Palma: es deia Ahmed i no tan sols fou executat públicament el 1731 per haver mort un capellà, sinó que li tallaren la mà dreta i la penjaren a la porta de la casa de la víctima, on encara continuava el 1840 -darrere d’un reixat de ferro-, segons recull l’escriptor Gabriel Sabrafín.
L’historiador Gaspar Valero recorda com “cinc esclaus acusats d’assassinat”, el 1546, foren conduïts a les forques de la porta de Sant Antoni, lloc habitual de suplici a Palma. “ De dits esclaus sien penjats quatre per lo coll en guissa que muiren i la ànima sia separada del cos i lo cinquè, ço és, lo Amet del dit Garriga com a més qualificat homicida, lligat en un pal, sia apedregat fins a tant sia mort ”, relata l’historiador i capellà Joan Baptista Ensenyat.

Esclavitud camuflada

Cap al 1550, segons un estudi de les universitats de Barcelona, Girona i les Illes Balears, fer servir esclaus als conreus va deixar de resultar rendible perquè hi havia una altra força de treball barata i manejable: els pagesos mateixos, debilitats pels fracassos de la Revolta Forana (1450) i de les Germanies (1521). No era un fenomen exclusiu de les Illes; arreu es produí un empitjorament de les condicions dels més humils. L’aristocràcia mallorquina passà d’una mitjana de nou esclaus per finca a final del XIV a només 1,3 a la segona meitat del XVI.
En teoria, al segle XIX ja no quedaven esclaus a la monarquia hispànica, només a les colònies americanes. Però l’investigador Antumi Toasijé ho va desmentir a aquest diari. “El que feien els hisendats mallorquins que tornaven, sobretot de Puerto Rico, era convertir els esclaus en criptoesclaus: els feien passar per criats. Però les condicions d’esclavatge en què vivien eren idèntiques a les d’abans”, assegura. Segons Toasijé, resulta sospitós que entre els “centenars de milers” de retornats de les colònies hi hagués servidors amb el mateix llinatge dels seus senyors, com era pràctica habitual de l’esclavatge, amb la qual cosa ja no es pot saber si els descendents provenen dels uns o dels altres. Els hisendats mallorquins i catalans haurien destacat a Puerto Rico per la seva crueltat cap als esclaus.

Mallorca, 1811: la primera declaració abolicionista

Isidoro Antillón (1778-1814), geògraf, periodista i magistrat de l’Audiència mallorquina, “fou segurament el primer espanyol que protestà contra l’esclavitud dels negres”, afirma Christine Benavides, de la Université des Antilles et de la Guyane. A la seva ‘Dissertació sobre l’origen de l’esclavitud dels negres, motius que l’han perpetuat, avantatges que se li atribueixen i mitjans que podrien adoptar-se per a fer prosperar sense ella les nostres colònies, publicada a Mallorca el 10 de juliol de 1811, afirma: “Es computa que arriben a 80.000 les víctimes infelices que surten anualment d’Àfrica cap a les colònies d’Amèrica. Es pot calcular que cada esclau (...) costa 2.000 reals; així, 160 milions de reals és la suma del que reben anualment aquelles bàrbares regions per un sacrifici tan horrible. El valor no es paga en metàl·lic, sinó en manufactures d’Europa i d’altres gèneres de pur caprici. Tan barata i fredament es comercia amb la sang humana!”. Contrasta amb les afirmacions del primer ministre espanyol Antonio Cánovas del Castillo, encara a final del XIX: “L’esclavitud per als negres és molt millor que aquesta llibertat que tan sols han aprofitat per no fer res i formar masses de desocupats”.
Encara la primera meitat del segle XX conegué a Mallorca una nova esclavitud: els camps de concentració dels presoners republicans entre 1936 i 1942, com ha tret a la llum Maria Eugènia Jaume al seu recent estudi ‘Esclaus oblidats’ (Documenta Balear). “Mà d’obra esclava que, durant sis anys, van ser obligats a construir quilòmetres de carreteres, fortificacions i infraestructures diverses”
1) Per això trobem actualment mallorquins de socarrel amb un fenotip típic de altres latituds, com per exemple gent de cabells rossos , ulls blaus i pell molt blanca amb pigues que serien descendents de "tartars" o "russos".

Tots els nostres Power Points educatius per descarregar

Viewing all 892 articles
Browse latest View live


<script src="https://jsc.adskeeper.com/r/s/rssing.com.1596347.js" async> </script>